EL TRIBUNAL SUPREM DICTAMINA QUE LES AUTORITATS FISCALS HAN DE DEMOSTRAR LA CULPA DE L’ADMINISTRADOR EMPRESARIAL PER A PODER IMPUTAR-LI SUBSIDIÀRIAMENT SANCIONS I DEUTES TRIBUTARIS
El Tribunal Suprem limita la capacitat d’Hisenda per a exigir responsabilitats subsidiàries als administradors empresarials. Els magistrats aclareixen que, en cas d’insolvència d’una companyia, Hisenda no pot derivar automàticament als seus administradors de manera subsidiària el pagament dels deutes tributaris i sancions pendents de cobrament, com feia. Per a demanar comptes als administradors, l’autoritat fiscal ha d’aportar la càrrega de la prova i demostrar la seva culpabilitat, blindant la presumpció d’innocència fins a aquest moment.
El cas de partida és el de les responsabilitats subsidiàries exigides en 2014 a l’administrador d’una societat mercantil que havia comès infraccions tributàries i que queden ara anul·lades. Els magistrats conclouen, concretament, que “no correspon a l’administrador provar la inexistència de culpabilitat, sinó a l’Administració acreditar l’absència de diligència de l’administrador en el compliment de les obligacions fiscals del deutor principal”. Encara més, els dubtes que en aquest àmbit poguessin suscitar-se, hauran de resoldre’s aplicant el principi “in dubio pro reo”, resa la fallada, en referència al cèlebre principi jurídic que estableix que en cas de dubte es resolgui a favor del reu.
La sentència, emesa el passat dia 20 per la Secció Segona de la Sala Tercera del Tribunal Suprem, aclareix que la responsabilitat subsidiària dels administradors que recull l’article 43.1.a de la Llei General Tributària té una naturalesa sancionadora, la qual cosa comporta una sèrie de drets i garantia a tenir en compte que protegeixen els responsables.
A partir d’aquí, la primera conclusió del Suprem després d’analitzar la seva pròpia jurisprudència prèvia i la doctrina del Tribunal Constitucional, és que la legislació prohibeix la responsabilitat objectiva de l’administrador, és a dir, l’exigència de comptes als mateixos atenent únicament la seva condició d’administrador social, vulnerant el principi de presumpció d’innocència. Per tant, estableixen els magistrats, no cal basar la derivació de deute o multes en la mera responsabilitat dels administradors perquè com ocorre en aplicació de qualsevol sanció, s’ha d’acreditar que concorre culpa en la conducta del sancionat.
L’aplicació de la responsabilitat subsidiària recollida en la Llei General Tributària requereix, apunta el Tribunal, de la presència de diversos requisits simultàniament: l’existència d’infraccions tributàries comeses per la societat, la condició d’administrador del responsable de la companyia, i una conducta culpable d’aquest responsable, que sigui determinant de la comissió de les infraccions tributàries per l’empresa.
Per a derivar la responsabilitat subsidiària d’aquestes infraccions tributàries, per tant, no n’hi ha prou que l’administrador sigui responsable de la societat, sinó que s’ha de demostrar que ha incorregut en conductes irregulars recollides en la llei.
En segon terme, el Tribunal Suprem assenyala l’existència d’una altra garantia addicional: que la càrrega de la prova del fet irregular i la demostració de la culpabilitat del responsable correspon a l’Administració, no sent possible la inversió d’aquesta responsabilitat. Serà l’autoritat fiscal, prossegueix, la que haurà de provar l’existència d’una acció o omissió imputable i culpable pel responsable subsidiari, sense perjudici que aquest últim, una vegada provada la seva responsabilitat, pugui valer-se dels mitjans de prova que consideri oportuns per a acreditar l’existència d’un fet impeditiu o extintiu.
“Serà l’Administració la que haurà de concretar la conducta que determina la negligència en la seva actuació de l’administrador, sense acudir per a això a fórmules estereotipades que fundin la responsabilitat en la seva mera condició d’administrador i en la referència a una actitud passiva”, resa la fallada.
La sentència conclou que la derivació de responsabilitats adoptada “resulta contrari a la doctrina exposada” en haver-se “centrat únicament en la condició d’administrador del recurrent en la data en què es va cometre la infracció”, “sense acreditar una determinada conducta culpable, invertint el principi de la càrrega de la prova en exigir al declarat responsable” que demostri la seva pròpia innocència, vulnerant els principis judicials. Els magistrats enlletgeixen, a més, “l’escàs esforç probatori del qual s’ha valgut l’Administració per a desvirtuar la presumpció d’innocència del responsable subsidiari”.