IRPF.- EN UN PROCEDIMENT D’INSPECCIÓ HA D’APLICAR L’ADMINISTRACIÓ EN LA LIQUIDACIÓ DE L’IRPF QUE DICTE LA DEDUCCIÓ PER LES RETENCIONS QUE ES DEGUEREN PRACTICAR, PERÒ QUE NO ES VAN PRACTICAR PER PART DEL PAGADOR?
En la sentència del Tribunal Suprem de 14 de maig de 2025, recurs núm. 3725/2024 es considera necessari que el Tribunal concreti, completi o reforci la jurisprudència sobre si l’Administració tributària té l’obligació d’aplicar, en la liquidació de l’IRPF que si és el cas dicti en un procediment d’inspecció, la deducció per les retencions que es degueren practicar, però no es van practicar, per part del pagador de les rendes.
La qüestió amb interès cassacional que planteja el present recurs es refereix a si l’Administració té l’obligació d’aplicar, en la liquidació de l’IRPF que si és el cas dicti, la deducció de les retencions que degué practicar, però no va practicar, el pagador de les rendes. La STS de 4 de novembre de 2010, recurs núm. 4366/2005 va resoldre que quan la retenció no s’haguera practicat o ho haguera sigut per import inferior al degut, el perceptor deduirà de la quota la quantitat que degué ser retinguda. No obstant això, el Tribunal Suprem ha matisat el criteri mantingut i així la STS de 25 de març de 2021, recurs núm. 8296/2019 ha fixat com a doctrina que un contribuent de l’IRPF que percep uns ingressos d’una persona o entitat que està obligada a practicar la corresponent retenció i l’ingrés en la Hisenda Pública pot deduir-se les quantitats que degueren ser retingudes i ingressades.
Malgrat això resulta aconsellable un nou pronunciament del Tribunal Suprem per a donar resposta a la qüestió nuclear que suscita aquest recurs de cassació a fi de reafirmar, reforçar o completar o si és el cas, canviar o corregir la doctrina jurisprudencial.