IS.- DEDUÏBILITAT EN L’IS DE LA RETRIBUCIÓ ALS ADMINISTRADORS PELS
SEUS SERVEIS
El Tribunal Suprem, en una sentència de 9 de maig de 2025, recaiguda en el recurs 6392/2022, estableix com a doctrina que mancant de contracte de treball, les retribucions per la prestació de serveis que com a administradors perceben els també socis amb una participació del 25% en la societat, no constitueixen una liberalitat no deduïble pel fet que no estigueren previstes en els estatuts socials, sempre que la despesa estigui comptabilitzada, correctament imputat i justificat i, per tant, no pot qualificar-se una despesa com a donatiu o liberalitat -art 14.1.e) del TRLIS- per la retribució als administradors de la societat de serveis efectivament prestats, els quals estan directament correlacionats amb l’activitat empresarial.
El nucli de la regularització se centra en l’aplicació al cas d’actuacions de la teoria del vincle, per a, una vegada aplicada la mateixa, afirmar que estem davant una donació o liberalitat. La Sala ha de centrar-se en si la retribució a un soci/administrador per prestar serveis per a la societat, serveis la realitat dels quals no són discutits, constitueix una despesa deduïble quan els estatuts de la ocietat estableixen que el càrrec d’administrador és gratuït o no retribuït, a la vista que l’Administració, a l’hora de procedir a la regularització, s’ha centrat exclusivament en la retribució percebuda pels administradors, no en la condició de socis que també concorria en aquells. La norma fiscal no conté una definició de què ha d’entendre’s per “despesa”, per la qual cosa ha d’acudir-se a l’art. 10.3 del Codi de Comerç.
No estem davant una “distribució als socis o propietaris”, sinó davant un supòsit de retribució als administradors. L’Administració no ha discutit que estiguem davant una despesa comptable ni que es compleixin els requisits generals per a la deducció de la despesa: inscripció comptable, imputació i justificació.
L’Administració ha de justificar la concurrència d’algun dels supòsits descrits en l’art 14 TRLIS per a rebutjar que, a l’efecte de l’IS, la despesa comptable sigui despesa deduïble fiscalment, donant lloc al corresponent ajust. En aquest cas, l’Administració i la sentència impugnada es basen en una interpretació ja superada del concepte de donatiu i liberalitat, conforma a la qual, quan una despesa no és legal -en el nostre cas per contravenir els estatuts de la societat- estem davant una liberalitat. Així, la STS de 30 de març de 2021, recurs núm. 3454/2019. Si és cert, no obstant això, que l’actuació de la societat ha infringit el que s’estableix en els estatuts, perquè el càrrec d’administrador no és remunerat.
En el cas d’actuacions, resulta impossible que estiguem davant una retribució dels fons propis quan la mateixa Administració tributària no ha negat la prestació de serveis pels administradors -la retribució s’ha percebut per la condició d’administrador no de soci- i la correcció en la quantia de la remuneració no ha sigut mai qüestionada. Considera la Sala que la retribució dels administradors correctament comptabilitzada, imputada i justificada per la prestació de serveis efectivament realitzats és una despesa deduïble.
Correspon a l’Administració tributària justificar que, malgrat trobar-nos davant una despesa comptable, no és possible la deducció d’aquell en concórrer alguna de les causes establides en la norma fiscal que impedeixen la deducció de la despesa. La retribució dels administradors, en la mesura en què té per objecte l’enriquiment de l’empresa i, per tant, la generació d’ingressos, no és una donació o liberalitat. La infracció del que s’estableix en els estatuts de la societat en retribuir als administradors, no constitueix, en principi, un incompliment de l’ordenament jurídic rellevant que impedeixi la deducció de la despesa.